Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

Carta als homes: som masclistes, però canviem-ho ja!

17/09/2016 | 18:35

Masculinitats en crisi / Foto: ALEXAS

Això és una carta adreçada als homes, amics, col·legues, coneguts:

Sóc masclista quan sento un acudit o una brometa masclista dels col·legues fent una cervesa i dibuixo un mig somriure (de vegades, fins i tot un somriure sencer). Sóc masclista quan un cotxe em fa una mala jugada i intento avançar-lo per veure si és una dona o un home. Sóc masclista quan en un sopar o un dinar familiar veig que les dones s’aixequen a retirar plats i tinc un atac de mandra i em quedo xerrant (amb els homes). Sóc masclista quan vull tenir fills i no penso ni un segon en com això afectarà la meva carrera professional.

Contribueixo al masclisme quan faig un article per a CRÍTIC i només cito homes suposadament intel·lectuals, experts i brillants. Contribueixo al masclisme quan accepto anar a una tertúlia a la televisió o la ràdio, i només hi ha homes –o només una dona per complir la quota o com una mostra més de ‘purple washing‘– explicant el món. Contribueixo al masclisme quan veig un comportament, mirada o comentari masclista al metro, al bar o a la feina, i miro cap a una altra banda com si no veiés res.

Pensava en tot això aquesta setmana després de veure com noies de la meva generació, com la regidora de la CUP a Barcelona Maria Rovira o la directora de ‘Treball’, revista d’Iniciativa per Catalunya, Júlia Brosa, explicaven casos d’agressions sexuals. Aquests dos casos no són fets llunyans, d’un món aliè al nostre on, ja se sap, el masclisme és un mal i bla, bla, bla, i on les víctimes no són dones sense nom en deserts llunyans, sinó casos ben propers, que agredeixen noies que jo conec i que passen al costat de casa. Però el que és important és que les agressions sexuals afecten les dones –que jo conegui o que no; això és igual– a tot arreu. El 2015 es van denunciar als Mossos d’Esquadra 679 agressions sexuals –una cada 13 hores– i 766 abusos sexuals –un cada 11 hores–, segons publicava el diari ‘Ara’. De fet, com a mínim, una de cada deu dones europees (11%) de més de 15 anys ha patit violència sexual, segons l’última enquesta sobre violència de gènere de l’Agència de la Unió Europea de Drets Fonamentals.

Mireu aquest vídeo, sobretot si sou homes.

Heu dit o heu pensat que una noia era una puta, una “zorra”, una escalfabraguetes? Heu fet alguna brometa masclista només per riure una mica, no? Heu intentat impressionar els amics explicant detalls sobre com lligueu a la discoteca? Us heu cabrejat amb una noia perquè va preferir no anar-se’n al llit amb vosaltres aquell dia de borratxera? Ets pare d’una nena i has dit algun cop: “No la penso deixar sortir de casa quan tingui 16 anys perquè ja sé com som els ‘tios'”?

Hem de trencar la cadena del masclisme. De la brometa masclista fins a la publicitat sexista. D’intentar fotre mà a les noies malgrat que ens diguessin mil cops que ‘no’ fins a la violació. Tots els homes, quan fem un comentari sexual abusiu i masclista, pensem: “Només era una broma! No us poseu així! No cal ser tan dramàtics”. Posem l’automàtic. Tenim una gran capacitat negadora. Però tot l’engranatge forma part d’una cadena de masclismes.

Un 54% dels homes pensen que la violència masclista disminuirà durant els pròxims anys, mentre que un 71% de les dones, que són les víctimes, pensen que la cosa continuarà igual o augmentarà, segons dades de l’enquesta sobre violència masclista de la Generalitat de Catalunya (feta l’any 2010). Els assassinats de dones continuen. Les agressions sexuals s’eternitzen. No s’entreveu que la violència cap a les dones porti camí d’extingir-se a curt termini, i per això necessitem com a mínim una presa de consciència generalitzada –i no solament de consciència– per part dels homes respecte a això.

Augmentarà o disminuirà la violència masclista?

percepcio-evolucio-violencai

Les impulsores de l’Observatori IQ, Maria Freixenet i Maria de la Fuente, expliquen al blog ‘Feminisme Crític’ que la violència masclista no és un problema individual. “No és una desviació. És una norma, reproduïda una i mil vegades, i manifestada aquest cop de la forma més extrema i inapel·lable. I l’atenció social, política i legal ha d’estar a l’altura. La permissivitat, la inacció, la incomprensió, és l’oli en el llum de futures violències”. Les companyes del blog ‘Feminisme Crític’ m’han ensenyat moltes coses aquest últim any, gràcies als seus articles, que jo no sabia o de les quals jo no n’era prou conscient. Ara sóc més conscient que les dones, sobretot mares, no poden gaudir, descansar i relaxar-se tant durant les vacances com nosaltres. Sóc més conscient que el gènere, segons la majoria d’estudis o d’informes, pot marcar el rendiment escolar. Sóc més conscient que transformar el cos de la dona en un objecte a la publicitat, al cinema o als mitjans de comunicació és d’una violència simbòlica ferotge.

El politòleg Carles A. Foguet, en un article titulat “Sóc masclista”, que ha inspirat el meu text, insistia en la mateixa idea: els homes tenim privilegis que ni ens adonem que són privilegis. En Foguet deia: “Formo part, sense haver-ho triat, d’un bon grapat de col·lectius privilegiats: sóc home, sí, però també sóc blanc, heterosexual, adult-jove, sense discapacitats i visc en un entorn urbà del món occidental. Quan surto guanyant o crec que em mereixo aquestes posicions de privilegi o ni tan sols m’adono que les tinc. I tan dramàtica i equivocada és una perspectiva com l’altra. I qualsevol de les dues ens impedirà fer una cosa que és absolutament necessària i urgent: deixar d’abusar de la nostra posició de superioritat”.

Ens falten ulleres lila. No ho veiem. Ens creiem tan bons que creiem que tenim la majoria d’espais de poder a les empreses, a la política, a la universitat, a la fàbrica, perquè som els millors. Com deia Foguet, “perquè el masclisme, vulguis o no vulguis, costa tant de treure-se’l del damunt com l’olor de tabac, que se t’enganxa tant si ets fumador com si no. Potser he trigat tant a adonar-me’n perquè he crescut en un món dissenyat per homes i per a homes en què ens podem sentir molt còmodes. Acceptem normes, valors i comportaments sense adonar-nos-en i ens hem cregut tant que són neutrals que ni els qüestionem”.

Per cert, l’esquerra no se’n deslliura del masclisme i el ‘mansplaining’. Una anècdota d’aquest estiu: un grup d’homes i dones, tot érem parelles, tots amb una altíssima formació universitària amb màsters i doctorats, tots molt compromesos políticament i tots molt d’esquerres, vam tenir una llarga conversa sobre política, eleccions a Espanya, periodisme, situació econòmica i mil coses molt importants, fins a les 4 de la matinada entre copes de vi i ‘cubates’ de rom. Pràcticament, només vam parlar els homes. Jo, us ho prometo, en el moment, ni me’n vaig adonar.

Els homes tenim un problema amb la masculinitat. No volem reconèixer que existeix una norma social establerta que ens pot arribar a estrènyer però que sobretot ens beneficia. Freixenet i De la Fuente, en un article titulat “La masculinitat entra en crisi (perillosament)”, ho expliquen d’una manera clara i contundent: “Aquest sistema d’organització dibuixa l’home ideal (un ideal impossible d’acomplir) com un ésser lliure i egoista (centrat en si mateix), aïllat (no té dependències, no necessita ningú, és autosuficient), racional, emprenedor i competitiu. Un home sempre fort, un home que no plora, que no deixa aflorar els sentiments, que no es pot permetre ser sensible. És un home dedicat a coses importants, al treball, a la política, a la ciència. Un home que manté una família i que la gestiona amb ordre i mà dura quan cal, i sense donar explicacions a ningú. Un home dur i possessiu, opriment per a les dones, un home arriscat, i si cal, violent”. Òbviament, els homes no hauríem de fer-nos les víctimes. “No, el feminisme no és perquè els homes puguin plorar“, diu un text d’AlbaMetafora a la revista digital ‘Locas del Coño’. Ni parlar-ne! Som els principals beneficiats d’aquest sistema social, econòmic i cultural. Però hem de trencar amb aquest model d’identitat masculina i, com a mínim, no traslladar-lo als nostres fills, germans o amics.

Homes, amics, col·legues, coneguts… Posem-nos les piles ja! Per començar: renunciem als nostres privilegis i trenquem la cadena de masclismes.

P. D.: Sóc masclista, sí, i porto patint tot el dia per si aquest article també ho és, o per si he dit alguna cosa masclista sense adonar-me’n, o per si l’article és pur ‘mansplaining’.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies